Hi havia una vegada... i més d'una.

Un dia una amistat de fora de l'entorn atlètic, comentava que què es podia fer de diferent i dir a l'hora de fer el relat d'un entrenament que dissabte darrere dissabte es va repetint de fa tant temps i ens atrevim a dir, que no n'hi ha dos d'iguals i que es respira un gran ambient que ens fa tenir molt present a les nostres vides que un dia com aquest tenim l'oportunitat d'entrenar d'aquesta manera tan especial: en un grup tan heterogeni.

El fet de què cada setmana ens venen persones noves engrescades per cadascú de vosaltres on destaca el virtuosisme de la trobada i que varia tant d'un any a un altre. Seguint la història, hi ha un moviment constant i sempre us ho feu venir bé per venir algun dia a fer-nos costat.

Ens adonem que d'aquí sorgeixen grans amistats, grups igual o millors i ens fa adonar que l'invent s'ha de cuidar i que val molt la pena.

És per això que tots nosaltres us donem les gràcies pel fet de tenir tan vostre aquest projecte.

Els bons estudis dirien que abans de córrer aniria bé estirar una mica i fer una preparació prèvia. De fet ho fem: xerrem un munt abans de començar i estirem de pensament

la masia de Torre Mossèn Homs com a punt de trobada i que ens dóna el nom de "mossenaires", que alhora que nom és una filosofia. La de fer grup.

La primera recta on encara la majoria no sabem exactament cap on anirem i veiem la nostra Maria al capdavant, i mig amagat l'Enric que el segueix en Jordi Muñoz i en Javi López i més colla.

En Miquel Moreno que apurava els seus darrers dies de vacances i que lluu amb orgull la seva indumentària. Fa un bon grapat de setmanes que va quasi diàriament a la Mola com a part de la seva posada a punt. A la foto podeu apreciar les anades i vingudes del grup i precisament en Miquel és el que més assumit te lo d'esperar-se

Ja quan apropem al reagrupament el grup passa de córrer a caminar, amb en José Luis al capdavant

I després del primer progressiu que es proposa, aquí els capdavanters. S'ho han agafat seriosament i en som testimonis que el ritme ha estat alt de tots quatre, en Carmelo, Jesús, Javi i Jordi

I ha vingut l'Enric Mateu, un mossenaire Pantaurell que de tant en tant fa a la colla gran

I els nostres prestigiosos veterans, en Pedro i en Jose, infatigables i dels més habituals

I la Maria, que d'ençà que ve, no falla mai i fa progressius també.

En Robert, que aquests dies pot venir i que si no ho fa més, és per obligacions familiars. També sovintege els Parcs Naturals del nostre entorn que coneix prou bé.

I una mossenaire nova, al costat dels inseparables amics Zico i Carme

Carlos i Jesús flotant, sense tocar el terra, amb una bonica presa atlètica

Moments de recuperació i reagrupo

A l'antic circuit de cros de Sant Sebastià dins del bosc de Can Deu, amb una ziga-zaga del grup, les noies encapçalen el grup

I la sort de comptar amb la presència de l'Oriol Farré, que fa un any que llueix cofoi la seva condició pare i marit, de blau i al costat de l'Eduard Martín. Al fons en Miquel que ens ensenya el famós pont del seu poble, que no n'hi ha dos d'iguals. Sempre tenim bromes per referir-nos a les co-capitals unides amb l'amistat dels seus atletes per l'invent mossenaire

Precisament en Miquel ens ha mostrat un nou camí que passa a formar part dels nostres circuits, ja que età molt bé


L'Alegria de José Antonio, que de les primeres setmanes que anava cohibit a aquesta amplia rialla no ha passat gaire i que s'ho troba molt degust, seguit d'un nou mossenaire

per una banda, plafó explicatiu d'aus que podem veure

I en un altre moment un munt aixecant el seu vol

Moment familiar i fotografia de gradaria en un lloc com Sant Julià d'Altura en un dia que hem tornat a estar amb les amigues i amics.

I els darrers en sortir i que han aprofitat també per fer un entrenament de qualitat

i abans de proclamar a la nostra "mossenaira d'honor", la possibilitat els anem al seu costat de posar al seu costat. Elena, Toni, Cristina i el de la gorra: servidor

I en Josep, ajupit, era el seu aniversari i ens convidava a un traguet a la font de les "canyes". Li a sortir barato. L'Albert i Casi fan un forat perquè la veieu. En Casi m'ha fet expliar per enèssima vegada com ens vam conèixer, sortosament.

Fa unes setmanes ve un bon noi i ens preguntava per en Fran Frutos i que li havia parlat d'aquest invent mossenaire. Aquell dia no hi era, i axiò què gairebé des de bon començament és un dels pares del grup.
José Luis, va venir unes setmanes i vés per on de la seva mà tenim l'orgull de presentar a la nostra "mossenaire d'honor", que com moltes setmanes ens sorprèn molt gratament. En José Luis que si no vaig errat, em va dir que era el nebot de la dona d'en Fran i la Cristina ve a fer gran el projecte i a qui li agraïm tots aquest gest, i a tothom en definitiva.

Cristina molt content de tot el que dius i l'esforç que fem molts per continuar el projecte, val molt la pena per conèixer a persones com tu, i que demostres que t'agrada molt aquest món de l'esport. Per molts anys i t'esperem sempre que et vagi bé.

Hola Pep, no tenia ni idea en que consistia això de fer una presentació d’un nou mossenaire, aquestes coses se’m donen fatal ...la timidesa sempre em vens, però en les darreres línies he intentat explicar un xic de la meva vida. Aquesta és la meva manera d’agrair el teu esforç i dedicació i fer una petita contribució a aquest fantàstic projecte.
La meva afició a l’esport ja em ve de petita, tot i que no sóc d’aquelles persones que poden resumir els seus anys de vida amb premis i competicions guanyades, si puc dir que hem anat de la mà molt sovint. Potser el culpable de tot ha sigut el meu pare, que ja de nena em feia llevar-me ben d’hora ben d’hora (sempre pensava, que massa i tot) els caps de setmana. Agafàvem motxilla, aigua i quatre caramelets (abans tot era més senzill, res de material tècnic, gels o barretes energètiques!) i apa, muntanya amunt! Des de les hores, sempre busco escapar-me i perdrem entre la naturalesa per poc que sigui.
L’hàbit de sortir a córrer m’ha vingut de més gran, potser farà uns tres anys, quan la meva amiga i companya de rutes es va anar a viure a un poble perdut del món i com que cada cop ens era més complicat quadrar horaris per sortir en BTT, un dia vaig animar-me a canviar les rodes pels meus propis peus, i el cas és que, veien que no estava gens malament això de córrer, ho vaig seguir fent fins que em vaig proposar fer la primera cursa.
La meva sorpresa i gran alegria alhora, va ser assabentar-me que els meus dos cosins (el Jose Luis i l’Emilio) també s’havien aficionat. I així va ser, amb uns magnífics acompanyants i molta motivació, com vaig iniciar-me en aquest esport. Fins ara, he participat en curses d’asfalt com la dels Bombers de Barcelona, Sant Silvestre Sabadell, Santi Centelles... i les meves preferides, les de muntanya, com la del Club de Natació Terrassa, la cursa de Carnestoltes de Puigverd de Lleida, etc. Va ser en Jose Luis, qui em va parlar del grup Mossèn Homs, em va animar dient que éreu una colla molt maca i em va convèncer per què vingués. La meva angoixa era pensar que no estaria a l’alçada de tots vosaltres, però finalment em vaig engrescar a provar i un cop allà, ara farà dues setmanes, he vist de què va realment tot això, no és tant sols sortir a córrer, és molt més, és donar un respir a la ment, permetre’s el luxe d’evadir-se dels mals de cap de la setmana mentre gaudeixes del bosc i de les persones que t’acompanyen, que jo diria que són molt més que maques. I aquí em teniu, molt agraïda a tots per la gran acollida i amb ganes de seguir compartint aquestes estones amb tots vosaltres.
I per acabar, què menys que presentar-me i fer cinc cèntims del què sóc (això normalment aniria al primer paràgraf, oi?). Em dic Cristina i he viscut a Sabadell de sempre, però per motius de feina, vaig anar a parar a Terrassa, cosa que no m’hagués imaginat mai a la vida tot i que està tant a prop!. Així és com des de fa dos anys, exercint de fisioterapeuta, volto pels carrers d’aquesta ciutat.

Una abraçada a tots; Cristina Garcia Garcia.

Fent l'Agost ! corrent.

Quants mossenaires fan l'agost pels camps al voltant de la Masia i això comentàvem. Hi havia anys que no érem gaire colla; en canvi aquest dissabte va ser una festa i molta i bona companyia.
La millor manera és aquesta combinació de córrer juntes, parlant força i fent amistats, que ens proporciona molt de goig i volíem tornar per Can Gotelles i ens agrada principalment per la frescor i la quantitat d'aigua que sempre ens envolta en forma de rierol.
Nous amics que gràcies a tots vosaltres que ens feu una molt bona propaganda, ens fa augmentar en coneixences.

Algun progressiu per provar-nos i la fotografia de família. Estem segurs que les bones vibracions ens fan guardar un bon record i l'allarguem fent aquestes fotografies de record.


Llarga filera d'amigues i amics que compartim camins amb les bicicletes i notem la presència d'en Javi López, un mossenaire molt ràpid i que entrena fa anys intensament i que tenim el luxe de tenir. Al capdavant en Josep Vandellós



Juan Carlos i Carlos, seguits per l'Eva a la mateixa recta

I de baixada hem fet el primer progressiu i que en Joan, Fernando i Manel han fet quedant els primers.

Avui sembla que en Casi i en Pau tenen que vigilar de no xocar amb les btt's, que sovintegen aquest recorregut

I en Emilio Expósito s'agafa com a seva la feina de controlar els vehicles amb els que podríem tenir algun problema i els avisa del nostre pas a cada setmana

És bo hidratar-se i en Pau ara va amb aquest invent què em sembla que està en fase de proves

Avui en Jordi Sust, també conegut per en "Tottu" i que va vestit de mossenaire ens ha fet els honors i ha estat proclamat "Mossenaire d'honor". Al seu costat en Xavi Miquel

I la colla ens anirem reagrupant a Sant Julià d'Altura, amb la Carme i en Zico al capdavant

Ens agraden aquestes trobades per l'oportunitat de poder parlar de les "nostres coses"

Reprenem la marxa per dirigir-nos per dins els bosc de Can Deu, amb la Maria, que sempre està molt activa als progressius que sempre fem

I encantats de conèixer a nous mossenaires de la mà d'en Josep Dalmau: en David i la Gemma

I aquí els capdavanters del progressiu, a la recta principal que tant ens agrada

Les anades i tornades i de blanc el pare d'en Víctor Martin, que ja és habitual de fa unes setmanes

I quan hi siguem tots, reemprenem la nostra marxa

José Antonio ens ha fet de reagrupador i veiem als nous mossenaires veient de què va el projecte d'entrenar en grup


En David, amb qui molts diumenges podem entrenar al costat de "Las Nenazas Running club" i que tenim la sort de tenir sovint

I ara, xino xano, la colla es situarà per fer la foto de família amb l'Oscar al capdavant

Tots junts a la primera setmana d'agost. Molta gent, i altres anys no érem pas tants. Estem contents i presentem als nous mossenaires.

I de pujada pel torrent de Can Gotelles, al costat d'en Josep Dalmau que anava queixós dels seus problemes amb els peus i que aprofitem per fer una aturada per veure i beure la font.

Avui en Josep Dalmau fa de teloner dels nostres nous mossenaires: en David i la Gemma, que esperem hagin gaudit

José Antonio, David, Josep, Gemma i... ara no em ve

i a punt per fer al nostre "Mossenaire de Vilassar", tot un luxe d'home forçut de la costa del maresme.
Ens fa una il·lusió immensa comptar amb una família tan i tan bonica i que es nota que son bona gent i s'estimen molt: els Sust: els germans Pau i Jordi, i en Bernat (fill d'en Pau).
Per què tots el pugueu conèixer i valoreu encara més que tingui aquesta voluntat molts dissabtes de ser al vostre costat i ara sabem que ha descobert un món on hi veu moltes coses que ara ens explicarà.
Només agrair-te en nom de tots que facis aquest esforç per estar al costat nostre i per molts anys i et desitgem molta sort en tot el que et proposis.



Ieps!!!

Em presento com a Mossenaire, ja que fa dies que en Pep m’apreta i ja en tenia ganes.

Sóc en Jordi Sust, i en Tottu, i també sóc el germà guapo del Pau. Visc a Vilassar de Mar, que segons el Pep és molt lluny, però la veritat és que per córrer amb els mossenaires no m’ho sembla pas.
La meva història és com la de tants altres, o no. Ja de petit havia llepat molta muntanya, i a mida que m’anava fent gran cada cop en feia menys. Fins i tot vaig fer la Matagalls Montserrat ’03, sense ser massa conscient d’on em ficava. Uns anys més tard, a casa, vaig començar a sentir a xerrar de curses de muntanya, paratges preciosos i reptes personals que sonaven a animalades, però que feien molt bona pinta. Recordo la primera cursa que vaig fer, a Vilassar, era nocturna i acabava a la vora del mar amb una cervesa fresqueta, ideal. No era conscient del que estava fent, perquè aquí va començar a germinar amb força una afició que encara dura. Val a dir que m’ho vaig passar teta, tot i que em vaig haver de retirar lesionat, però amb el ferm propòsit que em prepararia per no tornar a retirar-me. A partir d’aquí i aprofitant la conya que es feia a casa, vaig començar a córrer per les muntanyes del voltant del poble, resseguint el recorregut d’aquella primera cursa, anant per corriols nous, i a apuntar-me a curses, curtetes i no molt dures, per conèixer altres indrets i racons collonuts. El tema anava cada cop a més, fins que un dia em trobo sortint a córrer de manera sistemàtica i apuntat a curses que no recordava. Aquí ja estava totalment enganxat i a casa no paraven de fer coses xulissimes, i jo amb ganes de poder-les fer.
La mare fortuna em va fer venir un dia a Mossen Homs, i tot i que les circumstàncies no van ser pas les mes agradables, m’hi vaig trobar tant còmode que aquí em teniu, cada cop que puc, m’escapo del Maresme per venir a fer una volta i compartir km amb bona companyia per racons insospitats del Vallés.


Amb poc temps he passat d’intentar lluitar contra el crono, a gaudir dels recorreguts i l’ambient. Ara faig més bons resultats i m’ho passo molt millor, de fet no se si faig millors resultats. A dia d’avui he acabat una Marató del Congost, la UT de Catllaràs, i algunes mitges i altres repartides pel territori, sempre de muntanya. El proper repte, és la UT de Cavalls del Vent’13 i a partir d’aquí ja veurem. Això si, diria que les meus camins no creuran massa pistes ni asfalt, doncs a la muntanya m’hi trobo molt bé.